Entorn de la crisi de les Humanitats

Encara sense haver acabat del tot la lectura del magnífic llibre de Jordi Castellanos “Literatura i societat”, publicat per L’Avenç com homenatge pòstum a l’excel·lent mestre i historiador de la literatura, no puc deixar de transcriure alguns fragments de l’article “Quan les torres cauen. Reflexions entorn de la crisi de les Humanitats”, que crec poden resultar molt útils per a posteriors comentaris:

Jordi-Castellanos_54353241668_54028874188_960_639“Em sembla que avui, ara i aquí, un filòleg o, en sentit més general, un estudiós de les àrees de les Humanitats, només pot parlar de la seva funció social, de la seva professió, de l’espai per on es mouen els seus interessos, des de la perplexitat. La societat confia en la medicina, sortosament; en els arquitectes, en els enginyers, en els economistes. Tots tenen el seu espai ben guanyat en els estudis superiors. Tothom sap que proporcionen beneficis socials. Però els historiadors, els filòlegs, els filòsofs, de vegades se’ns fan sentir com uns intrusos, a la universitat, a la societat. Aportem algun benefici? Tradicionalment la nostra principal funció ha estat la de formar ensenyants, però ara l’ensenyament travessa uns dels períodes de més desprestigi, i els mestres potser ja no pateixen la fam secular (o no tant), però els seus alumnes ja no s’emmirallen en ells, pobres diables perdedors. Són ja gats escaldats i les vocacions redemptoristes topen amb els murs de les aules.”

“(…) el problema més important, em sembla, és l’absolut domini de la indústria que s’ha apoderat de la cultura en tots els àmbits, des dels més elevats (la indústria editorial, per exemple, convertida mecànicament en receptora de best sellers forans) fins als més populars de la cultura de masses o del consumisme més barroer”.

“(…) en la societat competitiva, agressiva, del capitalisme avançat, l’ètica, l’única ètica que predomina, és la del triomf: (…) fer diners per consumir. En aquest món, per dalt o per baix, la cultura humanística hi té poca cosa a fer, llevat d’aquells extrems més pervertits, més utilitzables i explotables comercialment.”

“En tot cas, la creativitat artística, la imaginació, el llenguatge, són capaços de transcendir les nostres limitacions. Símbols, veus, camins oberts cap a l’alteritat: això és l’art: això és la literatura, això és la història. Veus que ens ensenyen, pel sol fet d’existir, allò que és bàsic en la societat contemporània: la diversitat, la diversitat de punts de vista, la diversitat de mirades, la diversitat àdhuc de llengües. La diversitat per ella mateixa que ens obliga a “comprendre”. Llegir és sortir del propi jo per entendre, per mirar amb uls d’altri i veure allò que els ulls d’altri veuen, i veure com veuen aquests altres ulls, i descobrir les vastes zones d’Humanitat que hi ha en Homer, Aristòfanes o Plaute, en el Tirant lo Blanc o en Cervantes, en Josep Carner o Fernando Pessoa.”

“(…) [la contemplació artística] ens descobreix el món; o, millor, ens hi descobreix; perquè qui hi trobem és a nosaltres mateixos, encara que només sigui en la forma parcial, fragmentada, en què vivim i ens entenem.”

“La situació de crisi de les Humanitats no prové tant d’allò que aquestes aporten sinó de tot aquest context local i internacional en què ens trobem. La podem aprofitar, però, perquè una situació de crisi és una situació de replantejaments: tornar als orígens, tornar a restablir les bases i fer-ho no pas amb una simple voluntat de supervivència sinó amb tota l’ambició possible.”

“Què en volem fer, de les “humanitats”, dels estudis filològics i literaris, dels clàssics grecs i llatins?”

“¿Com volem que sigui la cultura del futur?”

“Prescindir, arraconar, limitar  les Humanitats és, simplement, abandonar-nos en una posició potser més còmoda de dependència de la cultura comercialitzada que la postmodenitat ens servirà, ben segur, en safata de plata.”

castellanos

Anuncios
Publicado en Uncategorized | 1 Comentario

Paraules per iniciar el bloc “Il·lusió”

Des d’aquest petit promontori,
caminoallunyat ja de la ciutat estimada
que em va veure nèixer,
contemplo amb ulls expectants
el llarg camí que he de recórrer.
Potser em fallaran les forces,
potser no seré capaç ni prou valent
per desafiar malvestats, afrontar
desenganys o. senzillament,
suportar amb pas ferm les embranzides
del vent, el mar o les tempestes.
Tanmateix, aquesta il·lusió creixent
que, com un exèrcit poderós,
em fa bullir la sang i em renova
per dins talment com si prengués
l’
elixir dels deús, podrà més que jo mateix.
Des d’ara, doncs, emprenc el viatge
amb la confiança de qui sap que el camí,
per llarg i tortuós que ens pugui semblar,
només farà que oferir-me belles oportunitats
per conèixer i estimar més, en definitiva,
per esdevenir una mica més humà.

Que així sigui.

Publicado en Uncategorized | 1 Comentario

Experiencia agridulce

1349291083295monterodnEl pasado día 13 de diciembre, asistimos entusiasmados a la presentación del último libro de Luis García Montero. Nos extrañó que el lugar elegido fuera La Central pues se nos antojaba pequeño ante el poder de convocatoria del extraordinario poeta y novelista granadino y, de hecho, nos presentamos con cierta antelación por temor a quedarnos sin sitio. Una vez allí, tras curiosear un rato entre las mesas y empezar a mirar a nuestro alrededor en busca del público, nos asaltaron las típicas dudas sobre la hora de inicio y la fecha del acto, dudas que desaparecieron en cuanto vimos aparecer al poeta. Como él mismo deambulaba entre las columnas y estanterías, nos atrevimos a pedirle que se hiciera una foto con nosotros; nunca me ha gustado el fútbol, pero debí de sentirme como si un aficionado del Barça se hubiera encontrado a Messi en un bar solitario (¡todo para mí!). Finalmente el acto empezó. Debíamos ser cerca de veinte personas, contando a algunos miembros de la familia del poeta. En fin.

La presentación en sí fue un lujo. Luis García Montero nos habló de la necesidad de contar, del diálogo entre generaciones, del reflejo de los acontecimientos históricos en los individuos, en fin, de un conjunto de interesantes cuestiones relacionadas con su libro “No me cuentes tu vida” y, a raíz de una pregunta formulada por Carles sobre la actitud del intelectual ante el empobrecimiento cultural y moral propio de nuestro tiempo, cuyo síntoma más patente era la escasa afluencia de público en un acto como aquél, el poeta citó a Albert Camus quien dijo: “Hay que substituir el pesimismo de la lucidez por el optimismo de la voluntad” y a Ángel González quien tituló uno de sus libros con la expresión “Sin esperanza, con convencimiento”. Ciertamente aquellos que creemos que la cultura –no el acontecimiento cultural- nos hace más humanos y, en consecuencia, mejores, no tenemos alternativa si no queremos sucumbir ante la estupidez y la tontería de una sociedad en la que la incultura ya no se oculta, sino que es motivo de alarde, y en la que cualquiera, convertido en patética criatura televisiva, tiene más audiencia que las sabias palabras de un poeta.

Publicado en Uncategorized | 2 comentarios

L’inici d’un viatge

111020UlisesSota l’advocació d’Ulisses/Odisseu volem iniciar un viatge. Un viatge que compartirem amb tots aquells tripulants que s’acostin a la nostra nau amb l’equipatge adequat. És aquesta la condició que posem: per navegar amb nosaltres caldrà portar quatre coses: il·lusió, coratge, compromís i, sobretot, ganes d’aprendre per tal d’arribar a la destinació final: la felicitat, que dóna sentit no només a la nostra travessa sinó a tot allò que en la nostra vida vulguem emprendre.
El nostre vaixell no solcarà aigües procel·loses ni mar encalmats, no, navegarem a través de la poesia i arribarem, si els vents ens són favorables, a les proximitats del dia de Sant Jordi per celebrar, tots junts, un recital on abocarem tot allò que ha recalat dins les nostres xarxes. Si voleu formar part de la tripulació, ja ho sabeu, caldrà que trobeu els versos que simbolitzin millor les quatre parts del nostre viatge que us proposàvem. Aquí us en deixem una petita mostra, les bodegues de la nau encara són buides i esperen, amb anhel, les vostres aportacions. Bon viatge, mariners!

Il·lusió 

Ara només tens el camí per guia.
El camí i el desig, perquè d’enllà,
del cim que pressenties, en davalla
la boira dels matins que s’arrossega
per entremig del roquisser velat
i et cova les paraules i els silencis.

Sempre has dit que t’agrada aquesta mica
de boira que s’instal·la en els pollancres
que hi ha vora la bassa del record.
Prou saps que més enllà, o que més tard,
el sol t’eixamplarà la voluntat
i et sentiràs protagonista nou
d’una nova proesa, però ara
només et cal la clau d’aquest boirim
que et tanca els porticons de tu mateix.

Ara ets tu sol amb tu mateix. No et cal
cap altra servitud ni cap més altra
certesa que el plaer del pensament.
Tancat en aquest clos, no hi ha cap altra
raó ni desmesura, i si calles
el suficient com per sentir-te viu,
sabràs que anar allà dalt és esperar,
al cor d’aquest espai, que alguns et truquin
i demanin per tu, per la teva ànsia,
pel teu anhel, pel teu desig d’amor.

Jacint Sala

Coratge

La vida en juego

Donde pongo la vida pongo el fuego
de mi pasión volcada y sin salida.

Donde tengo el amor, toco la herida.

Donde pongo la fe, me pongo en juego.

Pongo en juego mi vida, y pierdo, y luego
vuelvo a empezar, sin vida, otra partida.

Perdida la de ayer, la de hoy perdida,
no me doy por vencido, y sigo, y juego
lo que me queda: un resto de esperanza.

Al siempre va. Mantengo mi postura.

Si sale nunca, la esperanza es muerte.

Si sale amor, la primavera avanza

Ángel González

Compromís

No detiene la muerte su larga enredadera,
ni las hojas de plata del invierno científico
que suben como tallos de araña rodeando
la soledad del mundo, el ojo y las estrellas.

Y de silencio muere la palabra en el verso;
lo sé, porque no pudo empapar con su vientre
la savia envenenada, el fuego de raíces
que llamean oscuras debajo de la tierra.

Metáforas gastadas que saben a metáforas.
Lo sé: la luz, el día, la vocación del sol
que nunca se arrepiente, son viejos voluntarios
de los primeros versos escritos a la vida.

Metáforas gastadas, pero también la muerte
se acomodó a las suyas: un alacrán nocturno
y el grito de la espada que levanta en su lámina
las cosas que nos duelen y son el enemigo.

Porque a veces el aire es pólvora, los sueños
se convierten en turbia pesadilla, las balas
aprenden de memoria su destino y el cuerpo
a su destino acude, en busca de la bala.

Entonces yo regreso a vosotras, palabras:
tal vez como el muchacho que recoge la sangre
caída de un amigo, y corre hasta la brecha
y sigue resistiendo desde la barricada.

O quizá como el náufrago que se amarra en un mástil
luchando con las olas y con su agotamiento.
En pie de paz, yo vuelvo, regreso a las palabras,
a vosotras antiguas camaradas del mundo,

camaradas del hombre que os pide y os levanta
hechas lirio, consigna, empeño de futuro,
mientras la luz nostalgia y el arado del día,
todas aquellas cosas que son más que palabras,

siguen amaneciendo con la misma impaciencia
que la muerte utiliza para fijar sus víctimas,
que la muerte utiliza para hacer su comercio,
que la muerte utiliza. Yo regreso a vosotras,

cómplices en la noche de los enamorados,
pequeñas como un nombre que apenas se pronuncia,
oídas en el sótano de las calles más tristes,
canción de retaguardia. Yo regreso a vosotras,

porque busco hasta el límite roto de mi conciencia
esa ciudad oculta debajo de la mano
que me llama sin nieve a la mitad de un sueño
para hacerme el amor o darme una noticia.

Luis García Montero

Ganes d’aprendre

Torna-ho a fer. No tinguis por.
Camina. Som-hi. Aixeca’t de bell nou.
Aferma’t en la verticalitat
i pren la referència precisa,
aquella que et permeti
albirar
tant la propera llepolia
com el més llunyà dels estels,
ara que tant l’una com l’altre
semblen equidistants
i a l’abast de la teva presència.

Miquel Àngel Lladó

Publicado en Uncategorized | 1 Comentario

Humanismo y esperanza

kenzaburoEn estas fructíferas cenas que compartimos los mantenedores de este blog, surgió el tema del Humanismo, de lo que es y de lo que puede representar en nuestro mundo. Es evidente que en una sociedad tan informatizada como la nuestra, en la que el saber global prácticamente no se valora y en la que las grandes aportaciones a nuestra cultura vienen siempre del que se inventa la última maquinita de turno, es difícil navegar pensando en el ser humano y en aquello que contribuye a su felicidad. Quisiera, para mantener vivo el diálogo, mostrar dos aportaciones para que no decaiga el ánimo:
La primera es de Kenzaburo Oé, el extraordinario escritor japonés. En su libro “Cuadernos de Hiroshima”, publicado por Anagrama en noviembre de 2011, leemos:
“(…) Una persona, es decir, un humanista en el más puro y auténtico sentido de la palabra; alguien que no esté ni absolutamente desesperado ni vanamente esperanzado.”
La segunda son los conocidos versos del gran Ángel González, que sigue estando más vivo que muchos que menean su palmito entre bambalinas:

angelEl invierno
de lunas anchas y pequeños días
está sobre nosotros. Hace tiempo
yo era niño y nevaba mucho,
mucho. Lo recuerdo
viendo a la tierra negra que reposa,
apenas por el hielo
de un charco iluminada.
Es increíble: pero todo esto
que hoy es tierra dormida bajo el frío,
será mañana, bajo el viento,
trigo.
Y rojas
amapolas. Y sarmientos…
Sin esperanza:
la tierra de Castilla está esperando
-crecen los ríos-
con convencimiento.

Habrá que seguir, pues, ¿no?

Publicado en Uncategorized | 1 Comentario

Identitats

Si fem cas a l’etimologia, la paraula “humà” ens l’ha regalat el llatí “humus”, que vol dir “terra”. Pensava quina paradoxa tan fantàstica. Allò que ens defineix a tots sota el mateix concepte ha estat, és i malauradament serà, el principal motiu de desavinences, odis, enfrontaments i desencontres entre les persones: ens hem barallat per la terra, per allò que és de tots, vet-ho aquí; la terra, en lloc de fer-nos sentir iguals ens ha facilitat un instrument meravellós per a sentir-nos diferents, per poder dir a una altre persona que és un foraster, que no pertany als nostres, que (malauradament massa vegades) sobra.
La terra, per la qual no tenim gaire consideració quan es tracta de contaminar, embrutar o fer malbé, ha esdevingut la perfecta excusa per tancar-nos en cercles petits, quasi endogàmics, per crear-nos una identitat que no té res a veure en allò que som realment sinó en allò que se suposa que som pel fet de pertànyer a un territori. Com la famosa cançó de John Lennon, imagino un món sense fronteres, on no caldrà dir d’on ets perquè s’obri la porta de qualsevol llar, perquè ens reconeguem, en definitiva, “humans”, compartint el mateix espai que és aquest petit planeta blau que habitem i on “els altres” sempre tindran  (apart d’una nacionalitat) nom i cognoms, i els mirarem als ulls.

Publicado en Uncategorized | Deja un comentario

Teatre

Un dels reptes que més preocupa com a educadors és el de trobar l’equilibri (difícil com tots els equilibris) entre l’exigència i la comprensió, en voler “extreure” el millor dels nostres alumnes i, al mateix temps, ser pacients amb el seu camí i el temps que necessiten per anar superant els obstacles que es troben. El món que ens/els envolta no ajuda gens: per un costat sembla que només ens valgui l’excel·lència i, per l’altre (sobretot si parlem de joves) tendim a arraconar tothom que no demostri que té els amics (o els diners) necessaris per entrar en els “cercles-de-qui-realment-és-important. En aquest repte podem caure, certament, en el desencís, en tirar la tovallola i pensar que no hi ha res a fer, que millor plegar. 
Per això, si més no als “mantenidors” d’aquest bloc, en agrada celebrar que els nostres joves tenen moltes més coses a dir del que sembla, tant a l’escola com a fora. Un àmbit on això pot quedar ben palès és el del teatre aficionat, amb tant tradició a casa nostra i que pot ser una eina molt valuosa de creativitat, responsabilitat i feina ben feta. Aquest cap de setmana ha començat a Berga la Mostra de Teatre i la primera obra que s’hi ha representat ha estat “El sopar dels idiotes”, per la companyia La Farsa. Els actors i les actrius eren gent jove, alguns encara estudiants universitaris, amb moltes responsabilitats i compromisos a la ciutat: esplai, colònies, pastorets… Tasques desinteressades en favor de la cultura i l’educació en el lleure portades endavant amb rigor i entusiasme. Entre rialla i rialla i l’admiració per la qualitat de la representació, he de confessar que m’he sentit bé, encara hi ha molts motius d’esperança i, de tant en tant, algú et dóna l’oportunitat de veure que la llavor que els educadors miren d’ajudar a créixer en el dia a dia dóna fruit, un fruit magnífic i una lliçó que els joves ens donen als adults per tal que mai no ens cansem de cansar-nos.

Publicado en Uncategorized | Deja un comentario